Estic segura que hi ha un Déu de les coses petites, que supervisa les fulles dels arbres, les històries d’amor i les pigues dels nens. Un Déu menut que ensopega amb les espardenyes d’estar per casa i que ens alerta de la sobredosi de soroll i del buit permanent que portem a sobre. De tant exposar-nos al món ja no ens veiem al mirall, les abraçades ens espanten i estem acollonits de mirar-nos als ulls i descobrir-hi lluentors. No fos cas que el dress code no ens permeti purpurina.
Fa massa que no escric a cor obert i durant tot aquest temps han passat tantes coses que m’ha costat comprendre que tornar a casa volia dir tornar a escriure. I sí, sempre s’ha de tornar a casa quan un s’ha perdut. Estic reconstruint el temps, paladejant-ho tot, com si em costés d’empassar aquesta molla inerta de pa per avui i oblit per demà. De vegades la vida costa cara. Una fortuna.
Durant tot aquest viatge de deconstrucció he assajat mantenir les aparences i m’he intentat protegir en l’escut de la rialla dibuixada. I m’he adonat de com n’és de real la solitud d’un selfie, contaminació emocional màxima. Si investigueu us adonareu que hi ha un món de silencis disfressats de selfies compulsius buscant stories, un abisme de desesperança darrere d’una frase optimista aparentment improvisada. Les xarxes ens han enredat. Un fals optimisme està creant tendència.
Així que un cop transitat aquest temps puc dir que em sento bé perquè no vull caure bé. Ho desestimo. Perquè com deia la filòsofa irlandesa Iris Murdoch: “La flor no pensa en competir amb la flor que té al costat. Simplement floreix”.
Cal dir que aleshores no hi havia Instagram i ara sí.
—-
Aquarel·la:
Pigment Lettering